dilluns, 31 d’octubre de 2011

RECORDS (Resposta 5)

Resposta a una consulta que em fa l'Helena sobre com es pot superar la pèrdua d'un ésser estimat sense sentir una enyorança fonda, que es clava i fa mal.

Benvolguda Helena, primer de tot, perdona el retard en la meva contesta, però crec que aquest és un tema molt sensible -ho sé per una recent experiència pròpia- i volia reflexionar sobre la resposta a la teva consulta.
Tots encarem la pèrdua d'un ésser estimat de forma diferent. El nostre caràcter, la forma de ser i la nostra visió de la vida i de la mort condicionen la nostra reacció davant una pèrdua d'aquest tipus. Per aquest motiu, t'explicaré com ho he afrontat jo i espero que et serveixi de referència.
En primer lloc, hem d'assumir -el més aviat possible- la realitat: la pèrdua és dolorosa, no volguda, però irreversible. Res podem fer davant de la mort, un fet que forma part del cicle vital dels éssers vius. Doblegar-nos davant de l'evidència i prendre consciència del fet, no vol dir caure en l'oblit de l'ésser estimat. Si bé perdem la part física, es potència l'aspecte sentimental i evocador.
El major consol davant de la pèrdua d'un ésser estimat és saber que durant el temps que hem estat junts, ens hem regalat el millor de nosaltres. Això, aquests moments, és el que sempre perdurarà. No podrem tornar a gaudir del seu contacte, de les seves mirades, de la seva olor, però podem gaudir de tot allò que ha deixat la seva empremta en el nostre cor.  No cal donar-hi més voltes sobre què podíem haver dit o fet, ara ja no podem tornar enrere. Segurament, vàrem fer i dir el que millor consideràvem en cada moment, de bona fe i amb el millor dels esperits i de les intencions. Si no ho vàrem fer millor és perque no en vàrem saber més i ara no calen retrets de cap tipus.
Mica en mica, amb el pas del temps, es difumina la imatge física general i queda l'esperit, les formes de fer, els somriures, les sensacions, les expressions, els costums, els llocs... Tot allò que fa que cada ésser viu sigui singular i un món en ell mateix.
Amiga Helena, no sé què més dir. Potser el pas del temps et guarirà les ferides del cor, les de l'ànima i les de l'esperit. En tot cas, mai aconseguiràs esborrar el record (ni crec que ho vulguis fer). No t'obsessionis amb aquesta transició. Deixa que els sentiments flueixin, no els tanquis dins teu. El temps i saber que la vida continua -al principi pitjor i després una mica millor- t'ajudarà a apaivagar l'enyorança que et turmenta. Potser estic equivocat -pobre ésser humà!-, però és el que penso sincerament.

Un petó molt fort!

PS: Si vols contactar amb mi i parlar-ne més privadament, aquest és el meu correu electrònic: infernal.posesion@gmail.com

5 comentaris:

helena arumi ha dit...

Gràcies per la resposta. Jo intento no pensar en l'absència però trobo que és en l'inconscient on tinc aquest enyor profund més arrelat. Si escric algun poema, algun relat en prosa...tot sovint i sense voler-ho em du cap a ell. Potser és per fer-ne homenatge, doncs va significar molt per a mi i em va omplir d'alegria i experiències amb un optimisme abassegador. Potser és per això que el trobo a faltar, era una persona extraordinària, vitalista i alegre. Era el meu pare que va morir fa dos anys i mig.

Gràcies per tot, pels mots, per la reflexió.

Un petó!

L'EXORCISTA ha dit...

Hola Elena,
el meu falta des de principis d'aquest any.
Un petó

marta ha dit...

Si em permeteu una petita intromissió, jo vaig perdre el meu pare al setembre del any passat, estic aprenent a viure sense ell, de fet el recordo cada dia i quan tinc necessitat li parlo i li demano llum des de allà on sigui.

No es tracta d' oblidar sinó de pensar emb ells sense que el seu record ens faci mal.


Helena el temps farà la seva feina

Una abraçada a tots dos

L'EXORCISTA ha dit...

Hola Marta,
No és cap intromissió. Aquestes pàgines estan obertes a tothom que hi vulgui deixar el seu testimoni.
Tens raó, amb això que dius que no és tracta d'oblidar. Ben cert! Es tracta de saber conviure amb l'absència.
El temps, com tu dius, cura moltes ferides.
Un petó molt fort!

helena arumi ha dit...

Entenc a la Marta, a mi també em passa.

Exorcista, on es pot aconseguir "la joie de vivre"?