dissabte, 29 d’octubre de 2011

NÉIXER I VIURE (RESPOSTA 4)

Resposta a una consulta que em fa l'Helena sobre el sentit de néixer i viure. Em comenta que hi ha molt de patiment darrera això.

Benvolguda Helena, existir i néixer és la primera decisió que algú altre pren per nosaltres. Ningú ens pot preguntar si volem ser i existir. Els nostres pares, -fins fa pocs anys dos persones, ara ja només n'és necessària una- decideixen que volen que nosaltres existim. Néixer és abocar-te a un món -per molt que el vulguin edulcorar- cruel i feréstec. Quan veiem la primera llum, només podem tenir una cosa clara (malgrat l'Eduard Punset no estaria massa d'acord amb mi): algun dia morirem.
Com passem els primers anys de la nostra vida? Doncs aprenent i patint (la sortida de les dents, les caigudes, etc). I La primera infantesa? Doncs aprenent a l'escola, els usos socials... I així fins a la adolescència, en la que continuem patint per amors frustrats, exàmens suspesos, etc. Després dels estudis, entrem en el món laboral, amb els acomiadaments, tancaments d'empresa, conflictes laborals i d'altres frustracions. 
Un món apart és el del món de la parella. Buscar casa, emplenar-la de mobles, baralles de parella, infidelitats, separacions, divorcis... I els fills! Potser aquesta sigui la única benedicció de tot plegat, malgrat el sacrifici que comporten. Quan aquests fills són grans, prioritzen la seva pròpia família i les seves inquietuds, que passen pel davant nostre.
Arriba -alguns ni això- la jubilació i el nostre cos ja no és apte per a segons quines coses. Hem invertit la nostra vida en formar-nos, aprendre, créixer, integrar-nos socialment i patir. Què ens queda? Molt poc temps, ens queda molt poc temps! Quan acabem de fer totes aquestes coses, ja no tenim massa temps ni prou qualitat de vida -i més limitacions econòmiques- per poder dir que en gaudim de la vida. En tot cas, el que fem és tenir menys activitat que fins agafar a jubilació. Llavors, ens limitem a guarir les diverses malalties -físiques, psíquiques i socials- que assetgen el nostre cos i el nostre benestar general. I ja està, ja ho tenim tot fet! Només ens cal esperar a desaparèixer -físicament- per sempre més, deixant només el record dels nostres fets i dels nostres sentiments. Res més o ben poca cosa més. 
Sí, amiga Helena, la vida és un camí de patiment, però també és un camí meravellós en el que, enmig d'aquest patiment, hi ha moments sensacionals que compensen tota la resta. Per això, cal saber-se prendre les coses i relativitzar-les, tot assignant a cada problema la importància que mereix, no capficant-se amb banalitats i intentant vèncer la batalla a la mediocritat.
Un petó molt fort i que siguis feliç!

PS També em pots trobar en aquest enllaç

5 comentaris:

helena arumi ha dit...

Gràcies, per la resposta tan ràpida i realista,sense idealitzacions ni utopies de felicitat absoluta. Gràcies per la fotografia, és meravellosa, d'aquelles coses que no et cansaries de mirar.
Potser fem una vida sense pensar que després queda poc temps per gaudir de les sensacions veritables, d'una posta de sol, d'un somriure... La vida va com a càmera ràpida, oi? Fins un dia que ens adonem que som a mig camí i que potser no hem sigut els amos de les nostres decisions.
Rellegiré el post, en faré reflexió, intentaré interioritzar-lo i extreure la part positiva de tot plegat.

una abraçada

PD: M'agrada aquest blog

L'EXORCISTA ha dit...

Ah, benvolguda Helena.... La vida és com és. Imaginar-la d'una altra manera no ajuda a afrontar-la.
Només cal veure-la -en tota la seva cruesa- per establir l'estratègia vital que ens permeti passar-ho el millor possible.
Un petó.

helena arumi ha dit...

Hola Exorcista!
Com es superar la mort d'un ésser estimat proper sense sentir una enyorança fonda que es clava i fa mal?

helena arumi ha dit...

faltava la paraula "pot" abans de superar...ups

L'EXORCISTA ha dit...

Bon vespre Helena,
ja tens la resposta publicada.
Bona castanyada!!!