RECORDS (Resposta 5)

Resposta a una consulta que em fa l'Helena sobre com es pot superar la pèrdua d'un ésser estimat sense sentir una enyorança fonda, que es clava i fa mal.

Benvolguda Helena, primer de tot, perdona el retard en la meva contesta, però crec que aquest és un tema molt sensible -ho sé per una recent experiència pròpia- i volia reflexionar sobre la resposta a la teva consulta.
Tots encarem la pèrdua d'un ésser estimat de forma diferent. El nostre caràcter, la forma de ser i la nostra visió de la vida i de la mort condicionen la nostra reacció davant una pèrdua d'aquest tipus. Per aquest motiu, t'explicaré com ho he afrontat jo i espero que et serveixi de referència.
En primer lloc, hem d'assumir -el més aviat possible- la realitat: la pèrdua és dolorosa, no volguda, però irreversible. Res podem fer davant de la mort, un fet que forma part del cicle vital dels éssers vius. Doblegar-nos davant de l'evidència i prendre consciència del fet, no vol dir caure en l'oblit de l'ésser estimat. Si bé perdem la part física, es potència l'aspecte sentimental i evocador.
El major consol davant de la pèrdua d'un ésser estimat és saber que durant el temps que hem estat junts, ens hem regalat el millor de nosaltres. Això, aquests moments, és el que sempre perdurarà. No podrem tornar a gaudir del seu contacte, de les seves mirades, de la seva olor, però podem gaudir de tot allò que ha deixat la seva empremta en el nostre cor.  No cal donar-hi més voltes sobre què podíem haver dit o fet, ara ja no podem tornar enrere. Segurament, vàrem fer i dir el que millor consideràvem en cada moment, de bona fe i amb el millor dels esperits i de les intencions. Si no ho vàrem fer millor és perque no en vàrem saber més i ara no calen retrets de cap tipus.
Mica en mica, amb el pas del temps, es difumina la imatge física general i queda l'esperit, les formes de fer, els somriures, les sensacions, les expressions, els costums, els llocs... Tot allò que fa que cada ésser viu sigui singular i un món en ell mateix.
Amiga Helena, no sé què més dir. Potser el pas del temps et guarirà les ferides del cor, les de l'ànima i les de l'esperit. En tot cas, mai aconseguiràs esborrar el record (ni crec que ho vulguis fer). No t'obsessionis amb aquesta transició. Deixa que els sentiments flueixin, no els tanquis dins teu. El temps i saber que la vida continua -al principi pitjor i després una mica millor- t'ajudarà a apaivagar l'enyorança que et turmenta. Potser estic equivocat -pobre ésser humà!-, però és el que penso sincerament.

Un petó molt fort!

PS: Si vols contactar amb mi i parlar-ne més privadament, aquest és el meu correu electrònic: infernal.posesion@gmail.com

NÉIXER I VIURE (RESPOSTA 4)

Resposta a una consulta que em fa l'Helena sobre el sentit de néixer i viure. Em comenta que hi ha molt de patiment darrera això.

Benvolguda Helena, existir i néixer és la primera decisió que algú altre pren per nosaltres. Ningú ens pot preguntar si volem ser i existir. Els nostres pares, -fins fa pocs anys dos persones, ara ja només n'és necessària una- decideixen que volen que nosaltres existim. Néixer és abocar-te a un món -per molt que el vulguin edulcorar- cruel i feréstec. Quan veiem la primera llum, només podem tenir una cosa clara (malgrat l'Eduard Punset no estaria massa d'acord amb mi): algun dia morirem.

Com passem els primers anys de la nostra vida? Doncs aprenent i patint (la sortida de les dents, les caigudes, etc). I La primera infantesa? Doncs aprenent a l'escola, els usos socials... I així fins a la adolescència, en la que continuem patint per amors frustrats, exàmens suspesos, etc. Després dels estudis, entrem en el món laboral, amb els acomiadaments, tancaments d'empresa, conflictes laborals i d'altres frustracions. 

Un món apart és el del món de la parella. Buscar casa, emplenar-la de mobles, baralles de parella, infidelitats, separacions, divorcis... I els fills! Potser aquesta sigui la única benedicció de tot plegat, malgrat el sacrifici que comporten. Quan aquests fills són grans, prioritzen la seva pròpia família i les seves inquietuds, que passen pel davant nostre.

Arriba -alguns ni això- la jubilació i el nostre cos ja no és apte per a segons quines coses. Hem invertit la nostra vida en formar-nos, aprendre, créixer, integrar-nos socialment i patir. Què ens queda? Molt poc temps, ens queda molt poc temps! Quan acabem de fer totes aquestes coses, ja no tenim massa temps ni prou qualitat de vida -i més limitacions econòmiques- per poder dir que en gaudim de la vida. En tot cas, el que fem és tenir menys activitat que fins agafar a jubilació. Llavors, ens limitem a guarir les diverses malalties -físiques, psíquiques i socials- que assetgen el nostre cos i el nostre benestar general. I ja està, ja ho tenim tot fet! Només ens cal esperar a desaparèixer -físicament- per sempre més, deixant només el record dels nostres fets i dels nostres sentiments. Res més o ben poca cosa més. 

Sí, amiga Helena, la vida és un camí de patiment, però també és un camí meravellós en el que, enmig d'aquest patiment, hi ha moments sensacionals que compensen tota la resta. Per això, cal saber-se prendre les coses i relativitzar-les, tot assignant a cada problema la importància que mereix, no capficant-se amb banalitats i intentant vèncer la batalla a la mediocritat.

Un petó molt fort i que siguis feliç!

PS També em pots trobar en aquest enllaç