DIGUEM NO!!!! (Resposta 7)

Resposta a una consulta que em fa la Maria sobre com es pot aprendre a dir "No".

Benvolguda Maria, em planteges una qüestió força espinosa. Dir "no", d'entrada és complicat, pot semblar una conducta pròpia d'una persona negativa i resulta força impopular. Malgrat això, és necessari saber-ho dir davant de situacions abusives, amb les que no estem d'acord o a persones que s'aprofiten de la bona fe d'aquells que saben que no tenen un "no" per resposta.

No estic dient que s'hagi d'utilitzar el "no" com l'excusa perfecte per esquivar qualsevol situació i com a simple tècnica per blindar-se enfront del món sencer. Crec que la negativa ha de ser conseqüent, raonada, ferma i ens ha de servir de suport per ser fidels a les nostres creences morals i salvaguardar la nostra dignitat.

Jo utilitzo -amb èxit- la tècnica de les preguntes: la petició es correspon amb la meva moral? Atempta contra la meva dignitat o la meva acció pot atemptar contra la dignitat d'algú més? Qui m'ho està demanant, estaria disposat a fer-ho? Qui m'ho demana, no pot fer-ho ell? M'ho demana com un favor o té implícita una obligació soterrada? És una cosa necessària o només m'ho demana per "quedar bé" amb un tercer, atribuint-se ell el mèrit?

Segurament pots fer-te més preguntes, però a partir d'aquestes ja pots intuir si es tracta d'una necessitat real -que aquella persona no pot fer ella mateixa- o si simplement es tracta d'un abús de confiança que només té com objectiu treure un benefici amb l'esforç dels altres.

Entenc que es plateja un dilema moral i que, aquells que són bons per naturalesa, prefereixen sacrificar-se i assumir un abús abans de dir "no", però és del tot indispensable saber-ho dir i desactivar aquells que estan acostumats a viure a l'esquena dels altres. Hi ha una dita -segurament inventada pels barruts- que diu "Mentre hi hagi burros, anirem a cavall". No permetis que ningú vagi a cavall teu (no ho interpretis malament).

Un petó molt fort!!!

PS: No et preocupis, no talles cap tema. Aquí tothom hi pot dir la seva.

LA JOIE DE VIVRE (Resposta 6)

Resposta a una consulta que em fa l'Helena sobre on es pot aconseguir la "joie de vivre"

Benvolguda Helena, em planteges una qüestió força complexa i força simple, segons com es miri. La joie de vivre no cal aconseguir-la enlloc. Tots portem a sobre aquesta joia i només cal "despertar-la". Cadascú de nosaltres tenim una manera diferent d'estimular-la i fer que es converteixi en el vidre a través del qual ens mirem la vida. A unes persones li és força útil compartir amb els altres els seus sentiments, fins que algú -amb una frase, amb una paraula, amb un gest o amb una carícia- toquen aquella tecla màgica que fa que es desencalli tot plegat i tornem a veure les coses des de la vessant positiva, alegre i creativa. 

En aquest sentit, no hi ha solucions màgiques i úniques. Només podem posar-ho tot de part nostre per tal d'afavorir el sorgiment d'aquest sentiment. Relativitzar les coses negatives, potenciant-ne el poc de positiu que puguin tenir, és una manera de començar a donar un tomb al nostre estat anímic. Tot, fins i tot la cosa més negativa, té una esquerda que ens permet donar-li la volta i positivar-la. 

En tot cas, la joie de vivre, no cal buscar-la, només hem d'escarbar en el nostre interior i treure-la a la llum.

Un petó mols fort!!!!

RECORDS (Resposta 5)

Resposta a una consulta que em fa l'Helena sobre com es pot superar la pèrdua d'un ésser estimat sense sentir una enyorança fonda, que es clava i fa mal.

Benvolguda Helena, primer de tot, perdona el retard en la meva contesta, però crec que aquest és un tema molt sensible -ho sé per una recent experiència pròpia- i volia reflexionar sobre la resposta a la teva consulta.
Tots encarem la pèrdua d'un ésser estimat de forma diferent. El nostre caràcter, la forma de ser i la nostra visió de la vida i de la mort condicionen la nostra reacció davant una pèrdua d'aquest tipus. Per aquest motiu, t'explicaré com ho he afrontat jo i espero que et serveixi de referència.
En primer lloc, hem d'assumir -el més aviat possible- la realitat: la pèrdua és dolorosa, no volguda, però irreversible. Res podem fer davant de la mort, un fet que forma part del cicle vital dels éssers vius. Doblegar-nos davant de l'evidència i prendre consciència del fet, no vol dir caure en l'oblit de l'ésser estimat. Si bé perdem la part física, es potència l'aspecte sentimental i evocador.
El major consol davant de la pèrdua d'un ésser estimat és saber que durant el temps que hem estat junts, ens hem regalat el millor de nosaltres. Això, aquests moments, és el que sempre perdurarà. No podrem tornar a gaudir del seu contacte, de les seves mirades, de la seva olor, però podem gaudir de tot allò que ha deixat la seva empremta en el nostre cor.  No cal donar-hi més voltes sobre què podíem haver dit o fet, ara ja no podem tornar enrere. Segurament, vàrem fer i dir el que millor consideràvem en cada moment, de bona fe i amb el millor dels esperits i de les intencions. Si no ho vàrem fer millor és perque no en vàrem saber més i ara no calen retrets de cap tipus.
Mica en mica, amb el pas del temps, es difumina la imatge física general i queda l'esperit, les formes de fer, els somriures, les sensacions, les expressions, els costums, els llocs... Tot allò que fa que cada ésser viu sigui singular i un món en ell mateix.
Amiga Helena, no sé què més dir. Potser el pas del temps et guarirà les ferides del cor, les de l'ànima i les de l'esperit. En tot cas, mai aconseguiràs esborrar el record (ni crec que ho vulguis fer). No t'obsessionis amb aquesta transició. Deixa que els sentiments flueixin, no els tanquis dins teu. El temps i saber que la vida continua -al principi pitjor i després una mica millor- t'ajudarà a apaivagar l'enyorança que et turmenta. Potser estic equivocat -pobre ésser humà!-, però és el que penso sincerament.

Un petó molt fort!

PS: Si vols contactar amb mi i parlar-ne més privadament, aquest és el meu correu electrònic: infernal.posesion@gmail.com

NÉIXER I VIURE (RESPOSTA 4)

Resposta a una consulta que em fa l'Helena sobre el sentit de néixer i viure. Em comenta que hi ha molt de patiment darrera això.

Benvolguda Helena, existir i néixer és la primera decisió que algú altre pren per nosaltres. Ningú ens pot preguntar si volem ser i existir. Els nostres pares, -fins fa pocs anys dos persones, ara ja només n'és necessària una- decideixen que volen que nosaltres existim. Néixer és abocar-te a un món -per molt que el vulguin edulcorar- cruel i feréstec. Quan veiem la primera llum, només podem tenir una cosa clara (malgrat l'Eduard Punset no estaria massa d'acord amb mi): algun dia morirem.

Com passem els primers anys de la nostra vida? Doncs aprenent i patint (la sortida de les dents, les caigudes, etc). I La primera infantesa? Doncs aprenent a l'escola, els usos socials... I així fins a la adolescència, en la que continuem patint per amors frustrats, exàmens suspesos, etc. Després dels estudis, entrem en el món laboral, amb els acomiadaments, tancaments d'empresa, conflictes laborals i d'altres frustracions. 

Un món apart és el del món de la parella. Buscar casa, emplenar-la de mobles, baralles de parella, infidelitats, separacions, divorcis... I els fills! Potser aquesta sigui la única benedicció de tot plegat, malgrat el sacrifici que comporten. Quan aquests fills són grans, prioritzen la seva pròpia família i les seves inquietuds, que passen pel davant nostre.

Arriba -alguns ni això- la jubilació i el nostre cos ja no és apte per a segons quines coses. Hem invertit la nostra vida en formar-nos, aprendre, créixer, integrar-nos socialment i patir. Què ens queda? Molt poc temps, ens queda molt poc temps! Quan acabem de fer totes aquestes coses, ja no tenim massa temps ni prou qualitat de vida -i més limitacions econòmiques- per poder dir que en gaudim de la vida. En tot cas, el que fem és tenir menys activitat que fins agafar a jubilació. Llavors, ens limitem a guarir les diverses malalties -físiques, psíquiques i socials- que assetgen el nostre cos i el nostre benestar general. I ja està, ja ho tenim tot fet! Només ens cal esperar a desaparèixer -físicament- per sempre més, deixant només el record dels nostres fets i dels nostres sentiments. Res més o ben poca cosa més. 

Sí, amiga Helena, la vida és un camí de patiment, però també és un camí meravellós en el que, enmig d'aquest patiment, hi ha moments sensacionals que compensen tota la resta. Per això, cal saber-se prendre les coses i relativitzar-les, tot assignant a cada problema la importància que mereix, no capficant-se amb banalitats i intentant vèncer la batalla a la mediocritat.

Un petó molt fort i que siguis feliç!

PS També em pots trobar en aquest enllaç

PILOTES (Resposta 3)

Aquest post és la resposta a l'amiga Maria, que em preguntava el següent:

Benvolgut Sr.Exorcista,
En el meu món laboral hi ha molts pilotes.Ja li dic per endavant que a mi no m'agrada ser-ho,ni tampoc desitjo fer-ho.De totes maneres m'estic adonant que tota aquesta situació els hi dóna avantatges considerablement.Córro perill pel fet de no fer-ho?
No coneixia l'existència de la seva nova consulta.Moltes gràcies.

Oh, amiga Maria, acabes de tocar-me la fibra sensible amb aquesta pregunta. Els/les pilotes són motiu del meu escarni més cruel -ho reconec- i formen part d'aquella part de la societat que per mi és totalment prescindible. El pilota no neix, es fa. Podem distingir diferents tipologies de pilota i entre elles podem destacar les següents:

1.- El Pilota per necessitat: És un anormal, professionalment parlant, que necessita compensar la seva incompetència amb gestos gratuïts d'adulació.  Canvien competència per dignitat. Finalment, sempre es descobreix que només destacava per la seva capacitat d'excretar baba i que al darrera no hi havia res més. Tot és qüestió de temps, malgrat es pot accelerar aquest procés de "transparència pública". Només són perillosos si coincideixen amb un cap que no té res a guanyar o a perdre amb la competència professional del pilota. Si al cap no l'importa que sigui un incompetent, sempre agrairà que algú li llepi el cul i augmenti la seva sensació de comandament. Poden arribar a ser perillosos. Han sobreviscut sempre a base de manipular i amagar la seva incompetència i això els dona un bagatge  No esperis mai un gest digne per part d'aquests espècimens. Solen ser grans ideòlegs o gurus.

2.- El Pilota vocacional: Són bons professionals però sense cap tipus de personalitat. Necessiten que algú els domini -com els masoquistes- i els demostri que els estan subjugats. Són "poqueta cosa" i no costa posar-los en el seu lloc. Una conversa cara a cara, a soles, sol posar les coses en el seu lloc. Encara no han descobert que a un bon professional no li cal arrossegar-se davant de ningú.

3.- El Pilota vago: No és mal professional però ha aprés que és més rendible -temporalment- fer la pilota que treballar. Són molt inestables i canvien de lloc de treball a mida que es va descobrint que són uns vividors.

Fins aquí un petit repàs per la tipologia bàsica dels pilotes. No amiga meva, no cal patir. Al final, sempre preval la competència professional per sobre de l'adulació. Costa, no ho nego, però has de mantenir-te en la teva posició digna i professional. Tu has parlat dels pilotes, però hi ha un món encara més ric i divers que és el dels "putons verbeners". Aquelles que ja han perdut tota dignitat i mantenen una relació més enllà de la professional amb el seu cap, només amb la pretensió de treure algun benefici al qual mai podrien aspirar per mèrits professionals. Com dic en un post recent, "val més menjar poc i pair bé". Val més no pretendre més del que ens pertoca professionalment (tot plegat, només és feina).

Espero haver esvaït els teus dubtes. Un petó molt fort!

GALL O DONA (Resposta 2)

Benvolgut amic Anònim,

Per començar, vull dir-vos que sou un d'aquests éssers afortunats que es poden permetre el luxe d'haver de triar. No tothom té la fortuna de poder exercir el seu poder decisori (la majoria de vegades per manca d'alternativa).

El vostre cas és força complex. D'una banda teniu el gall, animal fidel i puntual que us serveix de despertador i al que li heu agafat un afecte per la seva diligència cantaire. D'altra banda teniu aquella dona que des de fa temps us fa de companya de camí i que està molesta amb el cantar diligent del gall. 

Difícil tria, amic Anònim!!! Valoreu els següents aspectes:

1. Qui és més fàcil de substituir, el gall o la dona? Tingueu en compte que el gall el podeu substituir per un despertador (ja sabeu, aquell giny mecànic que també desperta)

2. Qui us proporciona un servei o us gratifica més amb la seva presència o companyia? Francament, jo sempre preferiria (reconec que és una mica agosarat fer una valoració sense conèixer la vostra dona) despertar-me al costat d'una dona que d'un gall.

3. Potser el malestar de la vostra dona és degut a que s'ha de despertar amb els crits -no sempre agradables- d'aquest gall i no amb les vostres carícies i altres activitats de primera hora.

Sens dubte, jo triaria continuar amb la companyia de la vostra dona. Tingueu en compte que sempre és més fàcil matar i cuinar un gall, que una dona. D'altra banda, un gall ben regat amb un bon vi i amb l'entorn adequat pot ser el preludi d'una vetllada magnífica i molt gratificant. 

Si, contràriament, la vostra dona no és un pou de virtuts i us voleu desfer d'ella, us aconsello que no us desfeu del gall. Manteniu-lo fins que la vostra dona s'avorreixi i, fastiguejada, marxi per no tornar mai més. Ja sé que pot semblar una tortura cruel, però la conquesta de la llibertat s'ha fet a través de grans sacrificis -a ser possible aliens- i aquest en pot ser un d'ells.

Bé, espero haver-vos aclarit els dubtes. Si no és així, sempre podeu fotre el camp i començar una nova vida lluny del gall i de la vostra dona -ja s'ho faran!!- i fer-vos monjo d'alguna ordre contemplativa -no us feu d'una ordre laboriosa, que ja em canso només de pensar-ho- que us permeti viure la resta de la vostra vida sense les angoixes d'haver de triar entre una dona i un gall....

SER O NO SER (Resposta 1)

Benvolgut Anònim: No, no sóc cap Exorcista en l'estricte significat de la paraula. Un Exorcista és un capellà que utilitza la força de Déu per  fer fora una força maligna -normalment el diable- d'un cos humà (crec que, excepcionalment, també ho pot fer d'altres llocs com edificis, etc). La meva professió no és aquesta però, malgrat això, sí que m'agrada fer evidents totes aquelles coses que mereixen ser extirpades de la societat i del comportament humà (covardia, traïdoria, etc) per la roïndat que amaguen o pel mal que fan.Tampoc vull anar de "Salvador de Mòn", no és això!!!!

Per quin motiu vaig adoptar aquest nom a la xarxa? Bé, fa anys, sota aquest nom, també extirpava "mals socials" i contribuïa a fer aquest món una mica més habitable. Em va semblar bona idea continuar amb aquesta creuada -ara ja més pacíficament- i, francament, tampoc tenia cap altre nom pensat.

Bé, espero més preguntes o consultes. La propera vegada, una mica més punyents, surrealistes o el·laborades.